Després de la desaparició de la URSS en els primers noranta i l'aparent confirmació de les teories sobre la fi de la Història, la supremacia de l'economia de lliure mercat i l'assumpció dels valors de la democràcia liberal per gran part del progressisme europeu (especialment per part de la socialdemocràcia) semblava que aquest seria l'únic camí possible i/o desitjable per a la Humanitat. Així es donava per finiquitada la Utopia de masses a l'Est. Al llarg d'aquests últims vint anys s'ha imposat una determinada visió del món, la dels guanyadors, en què la llibertat individual, el creixement econòmic basat en el consumisme i l'explotació del tercer món s'ha consolidat. Aquest món ha imposat el seu imaginari també en les arts, molt especialment a la cultura de masses, i ha fet caure en l'oblit no només el sistema polític i social imperant a bona part d'Europa durant setanta anys, sinó també les seves formes culturals.
Quines eren aquestes formes en un sistema que es proclamava emancipador de l'ésser humà? Ara que sembla ja evident que la Utopia de l'Oest està caient i se cerquen alternatives, resulta clar que el noble intent de construir una societat d'homes i dones lliures és mereixedor d'estudi per a aprofitar experiències i descobrir noves formes artístiques.
De quina manera el cinema socialista reflectia un sistema social i polític diferent? Especialment al gènere de ciència-ficció, que a Occident moltes vegades era vehicle de missatges que difícilment s'haguessin pogut plantejar d'una manera més realista, té interès investigar si això passava també a l'Est i de quina manera.
Prenent com a guia una llista d'elaboració pròpia de temes habituals de la ciència-ficció, ens plantegem quines són les originalitats de les pel·lícules produïdes a dos països del camp socialista al període esmentat. Es proposa fer l'anàlisi d'un grup d'uns deu films.
El socialisme en la forma soviètica, ja des dels seus inicis, va intentar semblar-se al capitalisme pel que fa a la producció industrial, en què l'explotació capitalista de l'esforç humà tenia continuïtat en la transposició pràctica dels mètodes tayloristes d'extracció del màxim rendiment de la força de treball obrera. Tot i que ja no beneficiava l'opressor burgès, sinó que tenia el propòsit de la construcció del socialisme com a utopia de masses.Un cop va caure aquesta utopia, el sistema no podia continuar. Un filòsof nostrat, en Manuel Sacristán, va afirmar que el socialisme no consisteix a fer el mateix que el capitalisme, només que millor, més eficaçment i amb una mica més d'humanitat, sinó a construir alguna cosa nova, una nova cultura. El socialisme real no se'n va sortir, doncs, perquè molt aviat va deixar d'intentar construir una cosa nova, i es va conformar a intentar fer-ho, simplement, millor.
(24-01-2014)