Solyaris (1972), basada en la novel·la homònima del polonès Stanislaw Lem (1921-2006) publicada el 1961, va ser plantejada per Tarkovsky com un intent d'evitar els problemes que va sofrir amb la seva anterior obra
Andrei Rublev (1966). Potser va pensar que aprofitant la fama de Lem, un escriptor indiscutible, i els convencionalismes del gènere, podria portar la producció d'una manera més natural al seu personal terreny artístic. Efectivament, Tarkovsky va assumir, per una banda, la necessitat de preparar al públic per a les contingències de l'exploració de l'espai com a última batalla de la raó humana, i per l'altra, estava convençut que només a la URSS es podia produir una obra com la que es proposava fer. Malgrat això, se li van demanar aclariments de tipus ideològics, com per exemple, no s'explicava la nacionalitat dels personatges, però Kelvin semblava ser “massa” estranger, i el comitè que l'envia a l'expedició “massa” soviètic. Altres observacions volien emfasitzar l'èxit dels científics quan aconsegueixen dominar la intel·ligència de l'Oceà Solaris, o també volien eliminar les escenes amb roba interior i les al·lusions al destí i a Déu. Tarkovsky va fer els talls que se li van demanar, però al final va aconseguir que la versió estrenada no tingués cap censura, i l'èxit de la producció va posar el seu autor com el més prominent dels cineastes soviètics, reconegut dins i fora l'URSS.
Amb
Stalker (1979) Tarkovsky va reincidir en el gènere. Basada molt lliurement en un relat curt dels germans Strugatsky, i realitzada en circumstàncies complicades1 (el negatiu filmat durant un any es va perdre i es va haver de refer amb el mateix pressupost), recorda les oníriques fantasies lynchianes. És un film de ciència-ficció en tant en quan pren com a excusa inicial un misteriós i fantàstic incident catastròfic provocat aparentment per entitats extraterrestres després del qual va aparèixer “la Zona”, un lloc a on es produeixen fenòmens paranormals. Malgrat aquest inici, el seu propi autor va explicar que el seu gran assoliment és transcendir el gènere per parlar de la condició humana. Aquesta identitat entre intencions i resultats que ell mateix es reconeix, va ser posada en dubte per les habituals reclamacions de la productora en el sentit que fos més fantàstica o que aclarís de quin país capitalista es tractava (el relat dels Strugasky està situat al Canadà). Tarkovsky va accedir a moltes peticions, potser amb la intenció que que se li concedís el pressupost per poder fer un film de doble durada. Al final va aconseguir acabar el film enterament al seu criteri.
