Aelita (1924) de Iàkov Protazànov és probablement la més cèlebre de les pel·lícules analitzades juntament amb les obres de Tarkovski. No és per casualitat que
Aelita,
Stalker (1979) i
Solyaris (1972) siguin els tres únics films soviètics que apareixen a totes les antologies de cinema fantàstic. Paradoxalment, no és gens clar que la pel·lícula pertanyi al gènere de la ciència-ficció, ja que el seu to és marcadament realista. Només les escenes somiades es desenvolupen en un entorn fantàstic. No obstant això, aquest melodrama típic dels anys vint es considera la primera incursió del cinema rus en la ciència-ficció.
Molt diferent és
Kosmicheskiy reys (1936), de Vasili Zhuravlov. Aquesta sí és una pel·lícula netament de ciència ficció que ve a obrir l'esquema clàssic de l'argument d'obres sobre viatges interplanetaris, és a dir: comencem amb sortida exitosa d'una tripulació il·lusionada. Durant el viatge, o potser al destí, problemes inesperats posen en perill la vida dels protagonistes. Finalment, aconsegueixen tornar sans i estalvis i són rebuts com a herois populars.
Amb
Eolomea (1972), alguns volen veure la veritable resposta socialista a
2001: A Space Odissey (Kubrick, 1968), que no seria
Solyaris (Tarkovsky, 1972). Mentre aquestes dues són una representació de les limitacions terrenals de la Humanitat, aquella manté la fe en un futur socialista entre les estrelles. A la pel·lícula, Eolomea representa l'etern atractiu de l'última frontera, a on la joventut i els més inquiets sempre volen viatjar, la il·lusió amagada del professor Tal, l'espurna del cínic Lagny i l'esperança del jove fill de Kun.
