Un futur comunista, d'una societat altament evolucionada, justa, en pau i sofisticada en les seves formes, en què l'aprenentatge es realitza amb una organització de mestres tutors i alumnes tutorats, i inspirada en la Grècia clàssica. Així comença
Tumannost Andromedy (1967).
Basada en la novel·la d'Ivan Efremov (1908-1972) publicada el 1957, al començament de la desestalinització, representen la tornada d'una ciència-ficció més lliurement imaginativa (menys “dura”). La mateixa especulació revolucionària sobre com seria un futur comunista no es donava des dels anys vint. Les diferents civilitzacions de l'univers estan unides sota la denominació de “Gran Cercle”, una espècie de Nacions Unides comunista, lliure de violència i de desitjos de conquesta, “unificada, rica, humanista, sense classes i sense estat”. Doncs bé, tant la novel·la com la pel·lícula no s'entendrien sense la confirmació d'un nou públic jove i que se sentia representat i il·lusionat pels canvis khruschevians i a qui no semblava un sacrilegi les crítiques a Stalin. Per suposat, la reprovació de l'ortodòxia estava garantida, però l'èxit de públic també.
Pisma Myortvogo Cheloveka (1986) de Konstantin Lopushansky transcorre entre la rancúnia cap a la humanitat, la desconfiança de la ciència i l'estupidesa humanes, i el nihilisme d'alguns personatges. Lopushansky arma una obra dura, sense concessions, deutora en bona part de
Stalker (Tarkovsky, 1979). No per casualitat hi va col·laborar, com també ho va fer Borís Strugasky, coguionista d'ambdós films. Impactant per la seva estètica fosca i una fotografia bruta, feta en color amb tons groguencs o blaus segons el moment, aprofita en el seu metratge imatges reals de la Segona Guerra Mundial per fer recordar l'espectador europeu els horrors d'una conflagració no tan llunyana.
